Bitxac (Saxicola torquata)

El bitxac és un ocell de mida petita que el podem observar durant tot l’any. El mascle és molt bonic i inconfusible: té el cap negre, el pit rogenc i una taca blanca molt vistosa als costats del coll. La femella és més discreta i de tons marronosos. Tots dos tenen l’hàbit d’aturar-se a les puntes de les mates, dels pals, dels petits arbustos o, fins i tot, de les eines, la qual cosa ha fet que en alguns llocs coneguin aquest ocell amb el nom de cagamànecs.

Viu en zones obertes, allunyat dels boscos. Li agraden molt els marges dels camps, on troba els pals, arbustos o altres llocs una mica alts on li agrada aturar-se. Des d’aquestes talaies captura els insectes, tant adults com larves, que formen la major part de la seva alimentació. Quan els veu baixa a terra i, normalment, retorna a la talaia on estava. Altres vegades empaita insectes voladors, fins a una certa distància.

El niu, en forma de cassoleta, el fa a terra ben amagat entre la vegetació.

Escolteu el seu cant al següent reproductor

Cruixidell (Emberiza calandra)

El cruixidell és un ocell que observarem sobretot a l’estiu. Tot ell és de tons marronosos, i té el pit ratllat. Mascles i femelles no es poden distingir entre ells pel plomatge. Es pot confondre amb un pardal femella, tot i que és una mica més gran. És més fàcil identificar-lo pel seu cant o per l’hàbit que té de parar-se en llocs alts, ja siguin arbres, arbustos, pals o cables telefònics, etc. Des d’aquestes talaies emet el seu cant, tant característic. També és força comú que en volades curtes deixi les potes balancejants a sota el cos.

Li agrada viure en medis oberts, però que disposi de llocs alts on aturar-se a cantar i marcar el seu territori. S’alimenta de llavors i d’insectes. Sol fer el niu a terra entre la vegetació, aprofitant els marges dels camps.

Escolteu el seu cant al següent reproductor

Oreneta (Hirundo rustica)

L’oreneta vulgar, o simplement oreneta, és una mica més gran que l’oreneta cuablanca i se’n distingeix pel plomatge. L’oreneta té la cara de color vi, la panxa clara i l’esquena d’un blau molt fosc. El seu tret més característic és la llargada de les dues plomes dels costats de la cua, que sobresurten clarament respecte les altres. Aquesta característica tant es pot observar en vol, com quan estan aturades als fils telefònics.

Solen arribar a Roca al mes de març, i marxen a mitjans de setembre. És l’ocell que tothom associa a l’arribada de la primavera.

L’oreneta prefereix les afores del poble i és menys habitual veure-la als carrers més tancats del nucli urbà que, per contra, és l’hàbitat preferit de l’oreneta cuablanca. Un lloc on és fàcil observar-la és al carrer Balmes, on vola amunt i avall del carrer capturant els insectes, principalment mosques i mosquits, dels quals s’alimenta.

Fa els nius sota les barbacanes de les teulades de les cases. Els construeix amb fang i, a diferència dels de l’oreneta cuablanca, els fa en forma de tassa.

Escolteu el seu cant al següent reproductor